La platja "oblit"

Sshhs, ¿escoltes?
És la mar, les oles,
la bromera i les ones.
Res mès.

Les oronetes hui volen davall, tal vegada es perquè plourà, qui sap?
És tan impredecible el demà, per molt que vulgues planejar i planejar,
una simple pedra en el camí cambia la teva trajectòria
i acaves en el costat oposat del teu previst destí.

L'aire que bufa sobre el meu rostre no és massa fred,
pero alleuja este ardor en la meua pell, este ardor d'agonia y angoixa.
I el sol, mira-ho, açí està. Sempre ell tan brillant, tan complet y radiant.
Sense preocupar-se més que per estar les hores adequades
i no llevar-li protagonisme a la lluna.

Mira, mira, allí, a la llunyania, quasi no puc vore'l,
pero sí, sí, és un veler.
Pareix bonic y tranquil, com el dia,
que es va despertar assosegat, pacient y plàcid.
M'encante notar la arena per entre els dits dels meus peus,
es resvala y m'invite a somriure.
Adore introduïr la mà suaument en l'arena i notar com s'afona,
com es rodege de la calor de la platja.
I despres, el seu aroma, saps quin és?
El de la sal, el del mar, el de la brisa i la tranquilitat.

Este és un bon lloc, un lloc adequat, apropiat per a tot,
per a quasi res també.
Un lloc perfecte per a volar sense ales,
per a deixar-se portar pel vaivé de les onades,
el murmuri de les bambolles i l'indiscutible calor.

Crec que em quedare açí, assentada, simplement esperant que passe res.
Només observant, adorant, admirant. Fent res.
Sí, em quede, vull fer-ho, vull perdre'm açí, en esta platja d'oblit,
de silensi i sons eterns al mateix temps.
On sescolten milers de sorolls però cap diu res.
Nomes música que m'obligue a relaxar-me, a respirar,
a sentir el meu cos de nou,
i tal vegada, tan sols tal vegada, més avant, la meua ment.

Sí, jo em quede aquí, a somriure sense més, i tu?